Avui fa 45 anys del fatídic succés al càmping Els Alfacs. Un camió cisterna procedent de la refineria Enpetrol de Tarragona i amb excés de càrrega –portava 25 tones de propilè liquat, quan la seva capacitat era de 19 tones–, circulava per l’estreta carretera nacional 340 amb direcció a València.
Acabava de deixar enrere el nucli urbà de Sant Carles de la Ràpita i, a l’alçada del càmping Els Alfacs, va explotar. Una bola de foc a 2.000 graus Cº de temperatura va arrasar tot el que es va trobar al seu camí. El càmping, en plena temporada alta, estava ple de gom a gom de turistes, la majoria francesos i alemanys.
Els que no van morir a l’acte a causa de l’explosió, van fugir espantats cap al mar. Aquesta va ser una decisió fatídica perquè els campistes que es van llançar al mar van morir bullits per les altes temperatures que van assolir l’aigua del Mediterrani.
Una notícia internacional
Aquell juliol de 1978 estava treballant al diari Tele/eXprés i el periodista Joaquim Roglan, que havia estat corresponsal de la zona, va rebre una trucada informant del succés.
Ens vam anar directes cap al càmping des de Barcelona amb cotxe i, per sorpresa nostra, quan vam arribar ens vam trobar amb molts periodistes de les revistes Stern i Paris Match, que des de Berlín i París havien fletat dos avions i ja estaven treballant.
Després de fer fotografies de com havia quedat el càmping, vam anar al cementiri de Tortosa on hi havia els cadàvers exposats. La gravetat de les cremades en feia impossible la identificació. Una manera d’identificar-los era l’extracció de sang ventricular i personal sanitari de l’hospital de Sant Carles feien aquesta trista tasca de manera voluntària.
La prima línia vermella
Personalment penso que és molt dur retratar esdeveniments tràgics plens de morts, entre ells, nens. Però com a periodista, m’he de sobreposar i informar. Tenir sempre la prudència necessària per tractar un tema tan delicat i que la teva ètica personal valori on és el límit per complir les dues coses, informar i no ser morbós.
Una manera de protegir-me per no ensorrar-me quan m’encaro a aquest tipus de desgràcies, consisteix a estar concentrat, pensar en la tècnica. La càmera també ajuda: veure el que estàs fotografiant a través del visor t’aïlla una mica… però no pots evitar que el sentit de l’olfacte, en aquest cas, penetri i deixi una empremta inesborrable que encara roman en mi.
Han passat 45 anys i de vegades quan passo per algun merendero on fan barbacoes i s’està cremant la carn, em ve com un flaix la pobra gent que fotografiava al cementiri de Tortosa. Una olor de carn cremada i Zotal, desinfectant molt efectiu que els empleats municipals anaven ruixant els cadàvers exposats per poder ser reconeguts…
Hi havia persones totalment carbonitzades encara que les més impactants eren les que havien mort a l’aigua. Semblaven maniquins de cera. Tots treballàvem en silenci i ens queien les llàgrimes.
La desolació de Tarradellas
Quan el president de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, va visitar Els Alfacs, va quedar impressionat i va comentar que aquest paisatge desolat recordava Hiroshima.
Com gairebé sempre, ha de passar una desgràcia perquè es prenguin mesures, que si s¡haguessin pres abans, haurien salvat moltes vides.
Poc després de la tragèdia, la regulació sobre el transport de mercaderies perilloses es va endurir. Als camions se’ls va obligar a desplaçar-se per autopista evitant els nuclis urbans i, entre altres mesures, també es va dictaminar l’obligatorietat de la instal·lació de vàlvules d’alleujament de pressió a les cisternes de transport de substàncies com els gasos liquats inflamables.
Un mural recorda les víctimes a les parets exteriors del càmping.
