Fa unes setmanes rebia una trucada del departament de Comunicació del Futbol Club Barcelona per si volia acomiadar-me del Camp Nou. Juntament amb d’altres col·legues de la professió ens faríem una fotografia col·lectiva a la gespa.
Va ser una idea original i improvisada i van trucar a tots els companys periodistes esportius que van poder trobar i, a mig matí, ens van fer la foto.
La trobada amb col·legues de diverses dècades va ser molt emotiva i va servir per abraçar-nos i recordar batalletes a l’estadi.
La senyera i els Segadors al Camp Nou
Vam recordar quan l’Agustí Montal el 30 d’octubre del 77 va convidar al president de la Generalitat Josep Tarradellas al Camp Nou a veure un partit. Tarradellas havia estat jugador de futbol i era un gran culer.
Una setmana després d’haver cridat al balcó de la Generalitat de Catalunya «Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!», en Tarradellas va veure el Barça contra Las Palmas. Els jugadors es van afegir a la festa golejant a l’equip canari 5 a 0.
La rebuda a l’estadi, ple de gom a gom, va ser amb una gran senyera al mig del camp. El públic va començar a cantar Els Segadors, l’himne de Catalunya. Era la primera vegada que es cantava al Camp Nou després d’estar prohibit durant el la dictadura de Franco.
Les fotos dels gols
Rememorant aquells anys, vaig tornar als temps del Tele/eXpres quan em tocava fer partits de futbol. Normalment, hi anava el fotògraf titular, en Nicolás González, un gran fotògraf tot terreny. Jo hi anava poc, al Barça. Era una feina amb molta responsabilitat perquè s’havia de fer moltes fotos. A més, com la televisió encara no tenia programes específics de futbol, havíem d’aconseguir fotografies dels gols i no era gens fàcil sense motor a les càmeres.
Jo em col·locava a la ratlla gran de l’àrea paral·lela a la porteria i amb un tele curt, un 105mm f2,5 agafava el marc de la porteria i l’àrea petita i el punt de penal. Tot el que passava allà, foto que feia. L’important era que es veiés que la pilota entrava.
Rematades de cap, corners... Fins i tot una vegada va sortir volant la bota d’un jugador i també la vaig captar. Encara tenia reflexes!
Després, amb el programa esportiu de televisió «La Moviola» filmaven als jugadors marcant els gols i ja no va ser tan important agafar la pilota dins la xarxa de la porteria.
Després del Camp Nou, cap al laboratori
Els fotògrafs acostumàvem a arribar al Camp Nou una horeta abans de l’inici del partit i sortíem mitja hora abans de la seva fi per evitar la sortida dels culers i anar tranquils als diaris per revelar els rodets del partit.
El Tele/eXpres i el Mundo Deportivo compartíem el laboratori fotogràfic al carrer Tallers. Els dies de partit el laboratori es quedava petit per tots els fotògrafs que ens ajuntàvem. Per part del Mundo Deportivo, el capità del vaixell era en Joan Bert. Tenia un gran ull per l’exposició que havia de donar a les còpies amb l’ampliadora Leitz. L’Antoni García Montserrat i el jove Teo Gibert eren els encarregats de la sala de màquines i revelaven a les cubetes i, l’Antoni Castellà, sugava i esmaltava les còpies. Tot en temps rècord!
Encendre i apagar el llum en un segon
Una vegada, en Castellà va ser l’encarregat d’agafar tots els rodets dels companys del partit i posar-los en un parell de tancs -(a cada tanc hi cabien 5 espirals amb els rodets). Aquell dia hi havia pressa. El Toni, tancat al petit habitacle que no feia més d’un metre quadrat (semblava un nínxol vertical), intentava a les fosques ficar les pel·lícules a les espirals. A més, la dificultat estava en que, si alguna dent del film es torçava, havies begut oli…
Els fotògrafs cridaven que es donés pressa. Ell no responia ni deia per què trigava tant. I és que li havia caigut una de les tapes d’un tanc i, a les fosques, passava la mà pel terra com si fos una escombra sense trobar-la. Amb la cridòria, la pressa i els nervis, va encendre el llum! No cal dir que les pel·lícules eren pancromàtiques i la llum blanca les velava…
Els reflexos d’en Castellà van funcionar i al mateix segon que va encendre també va apagar el llum. Suat, va sortir amb els rodets ficats als recipients per revelar.
Al laboratori també hi treballava un altre fotògraf molt trempat ex guàrdia civil i gens polit amb els químics. Julián Guardiola era famós per revelar de més les pel·lícules. La frase «Negativo pasado, negativo salvado», se la feia seva.
Com que els negatius quedaven tan negres Guardiola exposava les còpies de paper amb paper extra-sau durant molt de temps. A l’hora de revelar-les, feia el primer bany tan concentrat que quan anava a ficar el paper, només d’olorar el líquid, la imatge ja sortia. Això sí, sortia amb un raig de llum color mosca, i no hi havia cabuda per als blancs ni els negres.
Guardiola no només va cobrir esdeveniments al Camp Nou per a Mundo Deportivo, sinó que era el fotògraf de les foto-novel·les “picantones” del PAPUS, la revista satírica que estava a plaça Castella, al costat del diari esportiu.
La cabina dels germans Marx: “… i dos rodets més!”
Si ho penso bé, aquell laboratori era com la cabina dels germans Marx a “Una nit a l’òpera”.
A vegades, arribava un redactor i s’apropava a la cortina de l’entrada, que era com la frontera pels no autoritzats, i des d’allà cridava:
– Necessitem dues còpies verticals del Neeskens!
– ¡Marchando, y dos huevos duros más! – contestava una veu des de dins.
Al cap d’una estona, el redactor tornava i seguia amb el guió dels germans Marx tot reclamant més fotos:
– ¡Más madera!
– ¡Marchando!
Estava clar que tots eren fans del cinema i de les pel·lícules dels Marx.
Braus i futbol
Si hi havia cursa de braus a La Monumental a última hora, com si fóssim pocs, s’afegia el pare Valls, el Pepe, antic fotògraf esportiu ja jubilat. Era un home seriós, molt respectat pels companys i gran aficionat a les curses de braus. Feia les fotos per no perdre el passi d’en Balañá i revelava els rodets al laboratori.
Sense pressa, els deixava rentant fent temps perquè els del futbol acabessin la feina. El Nicolás G, molt entremaliat i amic de les bromes, agafava els rodets rentats i els hi canviava per uns antics de futbol, entrenament o partits que trobava donava igual i els tornava a rentar.
Quan arribava en Valls tot tranquil agafava el pot on es rentaven els seus negatius dels toros, treia el tap i començava a mirar-los a la llum per veure com havien quedat, es portava una enorme sorpresa al comprovar que als fotogrames no sortien ni toros ni toreros sinó futbolistes! Atònit, tornava a mirar-los atentament, com si fos un somni. De cop, començava a donar-se bufetades a les galtes com para despertar-se, dient en veu alta «Soc tonto, jo? Soc tonto, eh? La mare que em va parir! Què ha passat?”. Les rialles de tots el feien tornar a la realitat i adonar-se de què li havien aixecat la camisa. No era la primera vegada que li feien bromes però hi tornava a caure.
Trepitjar la gespa de l’estadi, “gallina de piel”
Al terreny de joc ens trobàvem tots els fotògrafs dels diaris; els d’informació general i els esportius. Cobrir un partit del Barça ha estat i és molt important.
És així com vaig conèixer a grans fotògrafs com en Joan Bert, l’Antoni Campañà pare i fill, l’Antoni Garcia Montserrat, el Xavier Valls, el Jordi Soteras pare que, juntament amb el Pepe Valls de l’agència Efe, eren dels pocs que parlava amb els joves.
En Josep Morera Falcó era una rara avis perquè feia les fotos i escrivia les cròniques al Correo Catalán, els germans Brangulí, el Joaquim i el Xavier. La família Pérez de Rozas i dic família perquè més d’una vegada havíem coincidit al camp el Kike Pérez de Rozas el Rafael i el Carlos amb els fills, el Carlitos i l’Emilio. Tota una tribu gràfica.
També vaig compartir terreny de joc amb el Rafa Seguí i el seu germà Horaci, que més tard va afegir al seu fill Òscar i el nebot, Josep Maria Arolas. Arolas després va treballar al diari Sport amb l’Ignasi Paredes, el Zoltan Czibor, el Ferran Zueras i més gent. Els fotògrafs del diari Sport tenen tantes històries que mereixen un blog a part.
El Josep Maria Alguersuari va ser un innovador fent primers plans de jugades al mig del terreny de joc, captant les expressions dels jugadors. Ho feia amb un objectiu 300mm. f2,8. Després, la majoria es va comprar teleobjectius de gran distància focal com l’Eduard Omedes, l’Antonio Espejo, l’Agustí Carbonell o el gran Jordi Cotrina.
Cruyff un holandès volador al Camp Nou
Hi ha una història curiosa d’una fotografia feta pel fotògraf Rafa Seguí, germà de l’Horaci. L’any 1974 es jugava un Barça-Atlético de Madrid.
Si sou de la meva quinta i culers potser recordareu quan en Carles Reixach va córrer per la banda, va centrar i, de sobte, va sortir del no-res un jugador allargant la cama dreta que va fer un golàs impossible. Aquest jugador va ser en Johan Cruyff.
Aquesta fotografia tan plàstica només la van captar dos fotògrafs. L’Antoni Campañà fill i el Rafa Seguí. L’Horaci Seguí havia creat una empresa fotogràfica familiar que cobria molts esdeveniments com espectacles, esports, el Barça i fins i tot feien les fotos dels populars cromos dels jugadors.
Drets d’autor i la fi d’una relació fraternal
La foto en qüestió va ser publicada i va sortir signada com Seguí. Al Rafa li ha costat Déu i ajuda que el seu germà reconegués que l’autor d’aquesta imatge era d’ell. L’Horaci sempre ha volgut emportar-se la fama i quan en Rafa es queixava que la foto era seva, fugia d’estudi.
El gol que va marcar el Johan el va fer a la banda on només acostumaven a estar els fotògrafs més joves i principiants perquè la llum era pitjor. Els veterans, es reservaven altres zones millor. Així doncs, tant l’Antoni com en Rafa van tenir la sort de captar la imatge en el lloc i el moment correcte.
Per això, assabentat de la polèmica familiar i testimoni, l’Antoni li va oferir al seu amic la seva foto.
Malauradament, només per un requeriment d’un advocat l’Horaci va confessar que la foto d’en Cruyff marcant el gol era del seu germà Rafael.
“Mai em feia cas, jo només volia que es reconegués que jo era l’autor i ara no em pot acusar de trencar les relacions familiars. Em sap molt greu. El meu germà mai ha estat valent i no ha tingut el coratge de reconèixer la realitat. Durant quaranta-nou anys s’ha fet seva l’autoria de la foto i ha faltat a la veritat. Per un egocentrisme desmesurat ha estat presoner de si mateix. I això que sempre se’n vanagloriava de defensar els drets d’autor i la propietat intel·lectual dels fotògrafs. És trist, molt trist”.
